L’espectacle de la Sol Picó em va semblar, en principi, bastant rar ja que mai havia vist un espectacle de ball contemporani.L’espectacle estava compost d’una espectacular posta en escena de Sol Picó mentre actuava i ballava, hi havia una part física molt treballada amb el seu company d’escena. També la representació musical estava present dins de l’espectacle. Un grup de quatre musics formats per: un guitarrista, un baixista, una batería i una saxo. Actuaven escènica i musicalment a l’hora amb tot tipus d’impediments i dificultats relacionats am las coreografies i escenes de la ‘’performance’’. Cal destacar molt positivament la part audiovisual formada per una pantalla al darrere del escenari que mostrava la vista d’una càmera desde dalt mentre la Sol Picó feia moviments estranys però que donaven un impacte visual molt bonic i innovador.
L’ utilització de l’espai a l’espectacle el vaig trobar adequat però l’attrezzo era tan metafòric que si no m’ho haguessin explicat no hagués entès.
El que més em va agradar va ser la professionalitat i per sobre de tot la naturalitat de la Sol Picó a l’escenari, perquè el dia anterior del espectacle vam tenir el luxe de poder fer una ‘’Master-Class’’ amb ella i es va mostrar tal i com és al escenari. A la vegada vull recalcar la seva increïble tècnica com a ballarina, desde el meu punt de vista no li calia ningú més a dalt de l’escenari ella sola se’l menjava amb una energia que contagiava.El que més em va impactar va ser el moment final de l’obra, va ser molt inesperat. La Sol Picó es va vestir amb una espècie de vestit enguixat que la cobria sencera menys el cap. Tot seguit, va donar les gràcies al públic i va convidar a que si algú volia deixar escrit algun missatge al seu vestit de guix, ho pogués fer. La reacció del públic va ser tant receptiva que gairebé tothom va pujar al escenari on estava ella, a escriure-hi alguna cosa, en conseqüència d’això la Sol Picó es va posar a plorar d’emoció.
L’ utilització de l’espai a l’espectacle el vaig trobar adequat però l’attrezzo era tan metafòric que si no m’ho haguessin explicat no hagués entès.
El que més em va agradar va ser la professionalitat i per sobre de tot la naturalitat de la Sol Picó a l’escenari, perquè el dia anterior del espectacle vam tenir el luxe de poder fer una ‘’Master-Class’’ amb ella i es va mostrar tal i com és al escenari. A la vegada vull recalcar la seva increïble tècnica com a ballarina, desde el meu punt de vista no li calia ningú més a dalt de l’escenari ella sola se’l menjava amb una energia que contagiava.El que més em va impactar va ser el moment final de l’obra, va ser molt inesperat. La Sol Picó es va vestir amb una espècie de vestit enguixat que la cobria sencera menys el cap. Tot seguit, va donar les gràcies al públic i va convidar a que si algú volia deixar escrit algun missatge al seu vestit de guix, ho pogués fer. La reacció del públic va ser tant receptiva que gairebé tothom va pujar al escenari on estava ella, a escriure-hi alguna cosa, en conseqüència d’això la Sol Picó es va posar a plorar d’emoció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario